Aquesta nit, insomne com abans, he tornat a llegir una altra vegada “Bartleby” de Herman Melville.

Sí, potser no es la lectura més adient pels temps que estic vivint però em temo que la meva biblioteca, ara per ara, està a cinc-cents quilòmetres de Gràcia i tinc que anar llegint “de préstec”.

Bo, al tema. La qüestió colpidora que he trobat en el relat és que enmig de la peripècia d’aquest escrivent que es nodria només de galetes de gingebre (la nota del menjar no pot faltar en aquest bloc) la frase més punyent no és aquella tan famosa, bandera de la resistència passiva, que diu “m’estimaria més no fer-ho” sinó la resposta, dita amb total indiferència, que li dona Bartleby al narrador del relat quan aquell vol saber la raó de la seva tossuderia en no fer mai més cap còpia: “no pots veure la raó per tu mateix?”

És tan gran la distància entre els tristos i els altres…

Ai, Bartleby! Ai, humanitat!

Anuncis