Sempre he trobat divertit aquell fenòmen que ens passa a tots quan per primer cop escoltem que la nostra veu, gravada en qualsevol arxiu sonor, sona tant (i tant!) diferent a aquella “veu pròpia” que sentim quan parlem amb els altres.

Avui he anat a la ràdio a fer una petita prova d’estudi pel programa de’estiu i he pogut experimentar, amb els auriculars posats i en temps real, quan estranya sona aquella veu que sentiu vosaltres quan jo parle.

A banda de aquesta anècdota pueril, l’experiéncia més pertorbadora de totes ha estat quan el tècnic, jugant amb aquell confús laberint de rodetes, tecles i dials que té disposat al seu davant, ha incorporat un grandiós efecte de reverberació a la meva veu recitant un poema. De sobte, he pogut escoltar la veu d’Andreu Mut (aquest altre jo tan diferent de mi mateix) magnificada artificialment i rebotant, poderosa i divina, en les parets una enorme catedral de pedra just al mateix temps que jo, com si fos un apuntador teatral, li deia aquells versets en veu baixa.

Espere que aquest desdoblament momentani i fugaç, tot plegat, no haja estat un altre petit pas cap a l’esquizofrènia…

Advertisements