Curiós el paral·lelisme entre paternitat i autoria.

Resulta que la gent et dóna la seva enhorabona i et felicita sense saber tan sols si finalment el teu llibre serà mitjanament bo o potser molt dolent o si agradarà una mica més del que esperaves o tot finalment quedarà només com l’espurna més menudeta d’un coet de trenta cèntims.

I el cas és que tots, realment tots, sempre fem el mateix quan felicitem a les mares i pares “de debò” ja que, al cap i a la fi, tant se val si el nadó serà bonic o tirant a lleig. Supose que en els temps que corren estem reconeixent l’enorme valentia de portar criatures al món.

Així, ja veus, jo que he compost un senzill poemari com a fruit d’una fugida cap endavant em trobe considerat com a pare i valent alhora.

Dues etiquetes (evidentment errades) que mai pensava que em penjarien del coll…

Advertisements